
No us heu preguntat mai com és que tantes vegades hem anat pel desert i no hem vist cap miratge ? Jo tots els que recordo són els que fa la carretera a l’estiu, però al desert, ni un. Jo crec que el nostre petit mon personal ens dóna tant d’entreteniment, que no tenim curiositat per mirar més lluny i així podem gaudir de tots els nostres moments (encara que siguin “merendero” o “peu de ouil”, je, je). Aquests “oasi anual” ens ensenya a mirar a prop, avui, ara...i per això crec que ens ho passem tant bé i carreguem tant les piles.
Normalment, el dia a dia ens fa sempre estar pendent del que ha de venir, de les nostres obligacions laborals i “maternals” (què no és poc !!): el dinar de demà, trucar per demanar hora al dentista, anar al banc, i al súper (què aviat es buida la nevera!!)... Aquesta pressió la deixem enrere quan marxem, perquè només mirem el que ens està passant just en aquell moment, i no volem mirar més endavant (que ja vindrà, no?) i riem i riem de qualsevol cosa que ens passa pel nas, però no de les que passen més lluny... que potser només és un miratge.
