EL CARRER DEL TE

Fa uns dies, a "El Periódico" parlaven dels diferents comerços regentats per magrebins, siris, libanesos, etc. que s'han instal.lat al barri de l'Albaicín, a Granada. Un ambient fins ara molt degradat, ha estat recuperat pels diferents restaurants, teteries i comerços d'artesania que han donat una segona oportunitat a aquest barri. Entre els diferents comentaris que conté l'article, deixeu-me compartir amb vosaltres l'encertadíssima definició que fa el periodista del que és una teteria.

L'únic requisit imprescindible per a una bona teteria és que no s'assembli gens a una cafeteria. A les bones teteries no es conceben les presses, ni les màquines escurabutxaques, ni la tele encesa, ni els crits, ni les bromes, ni l'alcohol, ni les disputes futbolísitques... A les bones teteries, l'amor parla en veu baixa i el món gira suaument. Els minuts són hores.

Però la verdadera cultura del te -aquesta fumejant barreja de filosofia de la paciència, inclinació pel diàleg, domesticació del temps, refinament sensual, mitologia inabastable i humor oníric- no resulta fàcil de trobar.

Benvinguda sigui la cultura contra la por, el te contra les bombes. Fahdil, un maurità elegant, jura que seria capaç de travessar qualsevol desert, per molt extens i cruel que fos, sempre que no li faltés te. "Te del bo, no aquesta cosa que va en bossetes i que fiquen a l'aigua calenta" adverteix.

Possiblement se'ns ha contagiat una bona part de la cultura del te, i també ens veiem fortes per travessar qualsevol "desert personal" sempre que no ens falti el te, això si, sempre acompanyat de la resta del clan, per suposat.

Un petó de te que sempre senta molt bé.

Fátima-Marga.