GRACIES MARGA!!!!!

Amb aquesta entrada al blog, vull donar-li les gràcies a la nostra Fatima-Marga, memòria escrita dels nostres viatges, per a mi la lectura del diari far que petites pors que insisteixen a tornar a sortir s’amaguin per estones i que fa cert alló de “Lo bo mai s’acaba si ni ha algu que t’el recorda”,

Arribem a les haimes de nit, els nostres acompanyants estan molt callats. Són l’Ibrahim i la seva ombra que no va dir res en tot el camí (ni sabem el seu nom), així que hem decidit batejar-ho com “el primo de Muerte”. Quan entrem, tot i que és una tenda enorme, hi fa molta calor a dins. Decidim quedar-nos a fora i temptar la sort, perquè sembla que el vent ha decidit donar-nos una treva. Cridem l’Ibrahim perquè ens porti un té. El comparteix amb nosaltres i es posa a xerrar una mica mentre es fa el sopar. Insisteixen, ja no d’ensenyar-nos la duna, sinó també la gran duna. Com no hi ha res a fer, se’n torna cap a la haima, entre trist i enfadat, suposem que a vigilar el tajine (ooootrrrraaa veeeeeeeez!!).

Passa molta estona, (en momentos de vida, claro), però no estem preocupades pel sopar. Nosaltres anem xerrant i rient, que ja vindrà... o no. Estem soles allà al mig i gens preocupades. Algú ha vist una petita llum més enllà del nostre campament. Ens han dit que era un assentament nòmada... però com la llum és vermella, sembla més un duni-club.

Quan les coses han de sortir bé, surten bé: una petita ratxa de vent s’endu els darrers núvols i ens deixa una lluna plena meravellosa que ens il·lumina enmig de tot aquell mar de sorra. Finalment, apareix l’Ibrahim amb el sopar, que també s’ha de dir que és el millor tajine que hem tastat mai enlloc (i mira que n’hem tastat, eh?). Després demanem un altre te Ibrahimmmmm! El teeeee) i traiem la nostra xixa mentre preparem les fotos que ens farem. La Marga, estirada al terra, insisteix en que es mouen els estels. Algunes també ho veuen així, altres no, que deu ser perquè no s’han portat “gafas de vista”... en fi, al desert passen coses que no passen a la resta de l’univers (i darrera la duna, ya no te digo nà!). Plantem la paradeta per dormir a fora: hem decidit que volem que la lluna i els estels del desert siguin el nostre sostre en aquesta nit tant especial.

Una abraçada molt forta per totes i en especial a Marga (fuera hachazos....)

Fatima-ana